La excel·lent reflexió d’ Antoni Gutiérrez-Rubí per la Fundació Ideas, titulada “Otro modelo de partido es posible” em va animar a actualitzar aquests continguts: [1]
Per un partit d’activistes, cal un partit activista
L’acte típic de final de campanya és un gran míting que en teoria ha de tenir una gran repercussió mediàtica. Parem-nos a pensar per un moment en els números. Diguem que en aquest últim dia de campanya, aproximadament 10.000 persones dediquen 4 hores, pel cap baix, de les seves vides a assistir a aquest míting. Si aquests persones, totes elles convençudes, estiguessin tractant de convèncer tan sols 5 persones per hora, això representaria 200.000 contactes ciutadans. El partit disposa encara d’aquesta gran massa de militants disposats a dedicar hores a defensar el projecte socialista.
En presentar un resum de la campanya d’Obama de 2012, el director de campanya, Jim Messina, va assenyalar que la seva estratègia consistia en “mesurar-ho tot. Si alguna cosa funciona, fer-ho molt. Si no funciona, no fer-ho.”[2] Per coordinar millor els esforços socialistes, és imprescindible aquest matrimoni entre el rigor numèric i una actitud experimentalista.
L’evidència és contundent: el contacte personal directe (millor exemplificat pel porta a porta, però també a través de trucades personalitzades i altres mètodes) s’ha demostrat com la millor manera de mobilitzar els votants.[3] No obstant, una quantitat tremenda d’experts que han visitat i tornat dels Estats Units per explicar l’èxit d’Obama, han emfatitzat molt poc el fet que Obama va ser capaç de mobilitzar i entrenar l’exèrcit d’activistes més gran de la història. Una bona campanya sobre el territori és imprescindible.[4] Durant les presidencials dels EUA del 2008, deu punts d’avantatge a l’hora de contactar amb els votants va convertir-se en una millora de tres punts en el vot popular.[5]
Els partits socialdemòcrates han començat a absorbir aquesta lliçó. El Partit Laborista del Regne Unit, que ja té una llarga història de mobilització local, i després dels resultats desastrosa de l’última campanya, va concloure que la seva anàlisi va mostrar “per primera vegada una correlació clara i directa entre activitat de campanya local i resultats electorals.”[6] Barking i Dangeham, on els laboristes i els seus aliats van aconseguir esborrar el BNP (partit d’extrema-dreta) del mapa, va ser un gran exemple d’èxit a l’hora de mobilitzar i crear una àmplia aliança en la comunitat durant aquest cicle electoral.[7] Si l’extrema dreta principalment té èxit en antics feus socialistes, i poden ser derrotats a través d’una major presència sobre el terreny, es presumeix que el problema és precisament la manca d’aquesta presència.
L’exemple d’Örebro a Suècia també és notable. Aquí els socialdemòcrates suecs van anar a estudiar la campanya local de Peter Mandelson i la van adaptar al seu context, obrint un diàleg constant amb els votants. Van picar a 70.000 portes en una ciutat amb 100.000 votants i van millorar el seu vot en un moment on el partit es va enfonsar a tot el país.[8] L’assistent de la nova Secretària General del partit suec em va explicar que es va fer això malgrat que la cultura sueca és típicament molt tancada i la gent és molt recelosa a l’hora d’obrir les portes. L’èxit del porta a porta depèn clarament de les característiques culturals i del marc legal, però la importància del contacte directe segueix sent fonamental.
En un recent estudi dels partits socialdemòcrates d’Europa, la Fundació Friedrich Ebert va concloure que “caring parties” - és a dir, partits millor implicats en les seves comunitats locals - estan en auge.[9] Peter Hain, que està portant Refounding Labour, va fer-se ressò d’aquest punt i va apel·lar a què es suavitzés la divisió entre militants i votants.[10] Hain va emfatitzar la crítica habitual, que les reunions de l’agrupació solen ser avorrides. La FES va ser més dura i va suggerir que a la majoria dels ciutadans no els agraden les agrupacions, que perceben com mini-organitzacions amb una cultura de prendre decisions a porta tancada.
En aquest sentit, els experiments italians i francesos amb les primàries són rellevants. Les primàries intencionadament dilueixen la distinció entre militants i votants, posant l’èmfasi sobre la capacitat de candidats donats a mobilitzar una base àmplia de suports. Amb la consolidació de les primàries, les agrupacions locals perden la seva rellevància directa en la presa de decisions; això potser els ajudaria a evitar caure en una lògica endogàmica i mirar més cap en fora on hi ha un públic objectiu per mobilitzar. En molts llocs, especialment les grans ciutats espanyoles, es continua perdent aquest contacte local. L’esperit original del municipalisme, dut a terme, el pot recuperar.
Però per connectar millor amb comunitats el partit necessita activistes. En una situació de quasi oposició total, el partit només pot reclutar activistes si el partit adopta causes activistes. S’ha demostrat que campanyes monotemàtiques són una eina cada cop més útil a l’hora d’implicar i de mobilitzar.[11] A més, la construcció d’aliances polítiques a curt termini és fonamental en la consolidació d’aliances socials més àmplies.[12]
En els seus millors moments, la socialdemocràcia ha estat un moviment amb una visió audaç, sigui en les seves reclamacions originals pel sufragi universal i la reducció de la setmana laboral o en la seva construcció de l’estat de benestar. Com va notar Alexis de Tocqueville, la força de partits incrementa amb la importància del repte que es proposen. Mentre que aquesta ambició ha donat pas a un esperit de moderació, la capacitat mobilitzadora del socialisme també ha disminuït.[13] No hauria de ser cap sorpresa que si no es proposa res interessant, ningú s’interessarà en afiliar-se o defensar el partit.
La tasca immediata és guanyar el Congrés Federal, cert. Però també cal recordar que és imprescindible que el partit ha connecti amb comunitats locals per tornar a tenir possibilitats de guanyar eleccions.
[1] Antoni Gutiérrez-Rubi, “Otro modelo de partido es posible”.
[2] Jim Messina, “Obama 2012 Strategy Briefing”.
[3] Yale University Institution for Social and Policy Studies, “Lessons from Recent GOTV Experiments”. Porta a porta també és la millor manera de mobilitzar als joves. Rock the Vote, “Young Voter Mobilization Tactics”.
[4] Wellstone Action!, “Get Out The Vote”.
[5] Nate Silver, “The Contact Gap: Proof of the Importance of the Ground Game?”.
[6] UK Labour, “Refounding Labour”. La cita completa és (en traducció): Després de les últimes generals, el partit laborista va utilitzar totes les dades en el seu sistema de Contact Creator per classificar cada districte en termes de quanta activitat identificant els votants estaven generant els districtes durant el període previ a les eleccions. Això després es va comparar als resultats laboristes en cada un d’aquests districtes. Els resultats eren extraordinaris. Els districtes fent més treball local havien resistit a la tendència. L’anàlisi va mostrar per la primera vegada una correlació clara i directa entre activitat de campanya local i resultats electorals.”
[7] Youtube: The Battle for Barking & Dagenham.
[8] Bjorn Sundin, “Social Democratic Parties need a constant Dialogue with Citizens”.
[9] Matthias Micus (Friedrich Ebert Stiftung), “Organisational Identity and Reform of Social Democratic Parties in Europe”.
[10] Peter Hain, “Rebuilding Political Parties – Lessons from Labour”.
[11] Marcus Roberts and Daniel Elton, “Why Parties need to become Movements again”.
[12] Roberto Mangabeira Unger, “Democracy Realized”.
[13] David Lizoain, “Shrinking Social Democracy”.
